Hugendubel.info - Die B2B Online-Buchhandlung 

Merkliste
Die Merkliste ist leer.
Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.
Der Druckdialog öffnet sich, sobald die Seite vollständig geladen wurde.
Sollte die Druckvorschau unvollständig sein, bitte schliessen und "Erneut drucken" wählen.

La tirania del feble

E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
216 Seiten
Katalanisch
Ediciones Oblicuaserschienen am10.01.2023
Situat en un poblet de l'Empordà, el relat reflexiona sobre la relació que s'estableix entre algú culte i intel·ligent -per bé que internament dèbil, incapaç d'abordar cap conflicte i amb habilitat per a crear al seu voltant una xarxa de relacions disposades a salvar-lo de tot allò que li resulta una nosa-, amb el subjecte al qual parasita, la seva víctima, feliç de compartir la vida amb ell ignorant la teranyina de dependència que el tirà teixirà al seu voltant. La persona sotmesa, malgrat que forta i lluitadora, resta immersa en una ceguesa tal que no li permet distingir la seva realitat. Fins que, potser, algun fet la desvetllarà de la letargia... I, per fi, comprendrà. Heus aquí la història de la Blanca.mehr

Produkt

KlappentextSituat en un poblet de l'Empordà, el relat reflexiona sobre la relació que s'estableix entre algú culte i intel·ligent -per bé que internament dèbil, incapaç d'abordar cap conflicte i amb habilitat per a crear al seu voltant una xarxa de relacions disposades a salvar-lo de tot allò que li resulta una nosa-, amb el subjecte al qual parasita, la seva víctima, feliç de compartir la vida amb ell ignorant la teranyina de dependència que el tirà teixirà al seu voltant. La persona sotmesa, malgrat que forta i lluitadora, resta immersa en una ceguesa tal que no li permet distingir la seva realitat. Fins que, potser, algun fet la desvetllarà de la letargia... I, per fi, comprendrà. Heus aquí la història de la Blanca.
Details
Weitere ISBN/GTIN9788419246639
ProduktartE-Book
EinbandartE-Book
FormatEPUB
Format HinweisePub Wasserzeichen
FormatE101
Erscheinungsjahr2023
Erscheinungsdatum10.01.2023
Seiten216 Seiten
SpracheKatalanisch
Dateigrösse1835 Kbytes
Artikel-Nr.10717920
Rubriken
Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe


1. Blanca

La Blanca odiava el seu nom. S havia de dir Bruna, però la seva mare va canviar d idea poc abans del seu naixement, passant de la foscor de Bruna al seu oposat, Blanca. Mai no va ser capaç d explicar què la va fer optar pel canvi de nom. Deia que havia estat una inspiració, un antull de partera. N estava convençuda. Però dir-se Blanca, per a la seva filla, era no tenir, ni tan sols, color. Malgrat que els científics ho han explicat del dret i de l inrevés, ningú no s ho creu: és impossible que la suma de tots els colors doni lloc al blanc.

-Quin nom t escauria, doncs, a veure? -li preguntava la mare quan d adolescent la sentia rondinar.

Potser un nom estranger? Potser un nom poc conegut? La Blanca tenia la sensació que, quan la cridaven pel seu nom, a tothom li venia al cap la buidor, la manca de tot, el no-res, com si realment no existís, i així li ho volia fer entendre.

-Ves quina tonteria -responia la mare-. Et penses que cada vegada que cridem la Rosa, només tenim al cap les roses o el color rosa? Doncs és clar que no, nena, quines ganes de perdre el temps amb aquestes bajanades -s indignava intentant tallar una conversa que no portava enlloc.

La passió de la Blanca era l arquitectura humana. Esbrinar fins al darrer detall amb la visió que permet el tacte, augmentar més o menys la pressió dels dits fins a descobrir els racons que calia pressionar amb més o menys afany era per a ella un repte ineludible. Cada vegada que algú s estirava a la llitera i li oferia una extremitat o una part danyada del seu cos, suposava un estímul que requeria tota la seva atenció. Un exercici de reconeixement de l altre, de fusió, de concentració.

No hi havia cap referent de fisioterapeuta a la seva família, no l hi havien parlat mai, ni tan sols al seu voltant ningú no freqüentava massatgistes ni teràpies similars. Ella intuïa que l estimació per l anatomia humana procedia de la influència del seu oncle escultor. L oncle Ferran, el germà del seu pare.

L oncle vivia als afores de Sarquell, on hi tenia el seu taller. De petita l anava a trobar quasi cada tarda després de l escola, i tots els vespres d estiu. Als seus ulls d infant, aquell taller enorme, proveït de grans finestrals i amb vistes a la vall, representava en el seu imaginari un món fantàstic, com si tot hi fos possible. Hi entrava sempre sigil·losament, intentant no destorbar la concentració de l oncle ni tampoc, si era el cas, la del seu model. I l observava mentre rossegava el berenar que la tia li proporcionava.

L oncle treballava el guix, el marbre, el coure, la fusta, o bé barreges de tots aquells materials nobles, amb una delicadesa inigualable. Se servia de les eines amb total veneració, i ara modelava un muscle, ara la boca, ara un turmell⦠amb la mateixa precisió que ella, anys més tard, treballaria els cossos que es disposaven a ser tractats a la seva llitera. Cossos danyats a vegades, o delerosos d atenció, cossos deformes, cossos joves, cossos arrugats, avergonyits. En qualsevol cas, espais per modelar, investigar, conèixer. Igual com l oncle escultor, ella esculpia amb les seves mans untades d ungüents aquelles extremitats inflamades, aquelles vèrtebres fora de lloc, aquells dits deformats pels anys i el treball per a proporcionar-los, si podia, l alleugeriment que reclamaven.

Amb l oncle intercanviaven experiències alguns vespres, quan la Blanca l anava a visitar, cadascú des de la perspectiva de la seva especialitat. La concepció de la forma humana triada i estètica que meravellava l oncle convergia amb el coneixement plàstic que la Blanca hi aportava, en una fantàstica sinèrgia d admiració per l espècie humana.

-Avui, oncle, una espatlla se m ha resistit. He intentat destensar-la diverses vegades, fins a notar que el tendó hi tibava en excés, i he decidit treballar les parts més distals per tal de treure-li tensió. Però m ha costat Déu i ajut perquè l articulació estava molt inflamada. Finalment el tendó ha cedit i el pacient ha notat alleujament -li comentava un vespre la Blanca.

-Doncs jo estic capficat a trobar la manera de marcar els músculs d aquell coll en tensió sense que semblin rígids com els d un robot i, per més que ho intento, tinc la sensació que mostra una ràbia que no li escau. L esperit d aquesta escultura és la indignació i la sorpresa, i no sé si ho estic aconseguint, Blanca. Hi hauries de fer una ullada quan puguis, a veure què et sembla.

La Blanca havia estat model per a l oncle en repetides ocasions, tant d infant com d adulta, ja sigui per la relació d entesa profunda que els unia, com perquè el seu aspecte físic ho mereixia. Sempre s havia desenvolupat bastant més que la resta de companys de la seva edat, esdevenint una dona alta, fornida, de pell rosada i ulls blavíssims. La seva aparença no tenia ni un sol tret mediterrani i, com a tal, tampoc no semblava estar dissenyada per a la nostra climatologia; la Blanca era una dona calorosa, suadora. Invariablement envermellia quan li tocava el sol directe una estona, ni que fos breument. Necessitava la frescor de la nit, de la tardor, els banys a mar durant tot l any, especialment quan l aigua era ben freda. La seva indumentària de març a novembre constava d un vestit clar de tirants i, a tot estirar, una jaqueta fina, fins ben entrada l estació freda. Els cabells llargs i rossos, ondulats, els acostumava a portar trenats o recollits, per tal que no incrementessin la temperatura del clatell i les espatlles. El maluc ample i generós enllaçava amb dues cuixes ben formades i unes cames llargues, en cap cas primes, acabant amb els peus que sovint li costava calçar.

Les seves mides no eren les de les nostres contrades. Potser eren les mesures habituals de les dones de més cap al nord, en tot uns centímetres per sobre de la nostra mitjana. La seva naturalesa contrastava amb la de la seva família d origen, tots ells molt més meridionals. Per això, la mare sempre donava gràcies a Déu que l hagués fet canviar d idea a l hora de posar nom a la seva filla, perquè la Blanca, de bruna, no en tenia res.

El físic de la Blanca havia estat motiu d enveja i escarni més d una vegada durant la infantesa i l adolescència. Enveja per com d exòtica es desenvolupava en un poble proper al mar Mediterrani, on el color marró predominava en pells, ulls i cabells. Escarni perquè les males llengües de vegades rumorejaven qui era realment el pare de la Blanca, d on havia sortit aquella criatura, ves a saber si havia estat un error de l hospital de Figueres on va néixer⦠«Vols dir que no els han fet un canviasso allà a la clínica, amb aquesta criaturaâ¦?», rumorejaven alguns. Al respecte, ella es defensava explicant que un besavi seu procedia del nord d Europa. Era comerciant i havia anat fent diners venent pells i objectes tradicionals noruecs en països cada cop més al sud, fins que va conèixer la seva besàvia a la Borgonya, que de jove pujava a veremar a la tardor a terres franceses, quan la verema empordanesa ja era enllestida. Van decidir casar-se i establir-se a Catalunya, fart com n estava el besavi de córrer món i delerós d un clima més agradós que el que havia deixat enrere. D aquesta història ja feia molts anys, però la naturalesa havia triat que ella fos l única descendent que havia heretat els pocs cromosomes nòrdics que restaven a la família. El passat del besavi tenia un cert fonament real i històric, i molta part d imaginació de la mateixa Blanca quan era petita, fins al punt que ningú ja no recordava què era cert i què era invenció seva.

La Blanca era la tercera de quatre germans, tots ells mascles ben avinguts i implicats en el negoci familiar. Els pares havien heretat, de part de l avi Armengol, el pare de la seva mare, un mas enorme al mig de l Empordà, que havien mantingut i restaurat sempre més, ple de records i història local i, amb el temps, s havia transformat en un dels restaurants més visitats de la contrada. El mas comptava amb molt d espai al voltant, jardins i una torre de guaita adossada, perfectament conservada. En aquella torre, la mainada del mas Armengol acostumaven a amagar-se, a jugar imaginant invasions de pirates, a observar estels les nits d estiu o a reunir-se amb amics durant l adolescència per tal d evitar el control patern, de mena, poc eficaç.

Un cop van ser grans, els tres germans de la Blanca i les seves respectives famílies vivien i treballaven al mas o pels voltants. Es feien càrrec de la cuina, de criar els animals que després oferien al menú, de l hort, de reparar les avaries, dels clients⦠igual com havien fet els seus pares des que es van casar. El mas resultava ser el centre neuràlgic de la vida de tota la família. Els aplegava, els acollia, els donava sentit, els recordava qui eren i d on venien, els comprometia i els donava continuïtat.

De la mateixa manera que l aspecte físic de la Blanca la distingia de la resta de la seva família, els seus interessos també s allunyaven de la vida al mas. La Blanca, d adolescent, va decidir que volia marxar a estudiar fisioteràpia. Els seus pares li van donar ple suport en tot, acompanyats com estaven pels altres fills. Així doncs, va anar a estudiar a Barcelona i, posteriorment, es va especialitzar en el tractament de persones que havien patit accidents i traumes discapacitants, completant la formació a París durant quatre anys més. Tot plegat, vuit anys lluny de casa, de la seva gent, de l oncle i la tia, i de la Raquel, la seva...

mehr