Hugendubel.info - Die B2B Online-Buchhandlung 

Merkliste
Die Merkliste ist leer.
Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.
Der Druckdialog öffnet sich, sobald die Seite vollständig geladen wurde.
Sollte die Druckvorschau unvollständig sein, bitte schliessen und "Erneut drucken" wählen.

Trànsits + Postals des de l'eix del mal

E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
258 Seiten
Katalanisch
Ediciones Oblicuaserschienen am10.03.2023
Aquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l'Afganistan, al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l'espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació. Els articles de la primera part, Trànsits, tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. Els de la segona part, Postals des de l'eix del mal, viatjo per les realitats dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Dialogal, El Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o Directa.

Sàgar Malé Verdaguer (Mataró, 1967) es tècnic de cooperació i drets humans. Ha realitzat més de vint documentals en països en els que ha viscut (Palestina, Senegal, Afganistan o Tunísia) amb l'associació Mapasonor, amb qui a més ha publicat els llibres Una persona amb un sac penjant (viatge musical per la Mediterrània) o Mataró: de Mancos a Djembereng (relats de vida). Va publicar el poemari Sería interesante escribir una historia de la risa amb Ediciones Oblicuas.mehr

Produkt

KlappentextAquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l'Afganistan, al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l'espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació. Els articles de la primera part, Trànsits, tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. Els de la segona part, Postals des de l'eix del mal, viatjo per les realitats dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Dialogal, El Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o Directa.

Sàgar Malé Verdaguer (Mataró, 1967) es tècnic de cooperació i drets humans. Ha realitzat més de vint documentals en països en els que ha viscut (Palestina, Senegal, Afganistan o Tunísia) amb l'associació Mapasonor, amb qui a més ha publicat els llibres Una persona amb un sac penjant (viatge musical per la Mediterrània) o Mataró: de Mancos a Djembereng (relats de vida). Va publicar el poemari Sería interesante escribir una historia de la risa amb Ediciones Oblicuas.
Details
Weitere ISBN/GTIN9788419246691
ProduktartE-Book
EinbandartE-Book
FormatEPUB
Format HinweisePub Wasserzeichen
FormatE101
Erscheinungsjahr2023
Erscheinungsdatum10.03.2023
Seiten258 Seiten
SpracheKatalanisch
Dateigrösse2829 Kbytes
Artikel-Nr.11185151
Rubriken
Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe


Damasc-Tunísia-Dubai-Kabul

Una mà invisible decideix, per raons enigmàtiques, canviar el rumb, o fins i tot aniquilar tot un seguit de països de majoria musulmana.

Països que no tenen res a veure entre ells, ni són musulmans de la mateixa manera.

Una mà invisible decideix, sobretot, canviar o aniquilar la vida de la seva gent.

Damasc-Tunísia

L any 2010 vaig anar a Síria. Viatjant per Damasc, per Alep, per Homs o pel monestir de Mar Musa vaig viure sensacions paral·leles a les que anys abans havia viscut a Tunísia, a Tabarka, a Kairouan, en Kef o en Sidi Bouzid.

Mai vaig notar cap perill. Ni vaig sentir cap mirada d hostilitat. Mai vaig tenir la sensació de ser mal rebut pels seus habitants. Estava segur que mai em sentiria amenaçat en cap racó del país. Regnava el silenci i la calma fins i tot en els caòtics mercats. Sentia que em movia per una de les zones més segures i on era més fàcil de moure m de les que havia viatjat fins al moment.

Les poblacions de Tunísia i de Síria eren lúcidament obertes a la discussió, a la comprensió, a la visió crítica molt llunyana al pensament programat de qualsevol extremisme o dictadura. No semblaven viure en un búnquer tancat i segellat. Cap dels dos països.

Una sensació estranya⦠A Tunísia governava una fèrria i asfixiant dictadura que penetrava en tots els racons de la vida quotidiana dels seus habitants. Una mordassa a una població naturalment oberta i democràtica. Una desgràcia.

Però la sensació a Síria era encara més estranya. Bo i la calma que emanava, tenia la sensació de caminar sobre aigües pantanoses. A més de ser una menyspreable autocràcia fàcilment tendent a la criminalitat (com es va demostrar posteriorment), en aquell moment era el centre d un conflicte internacional, envoltat de dos estats poderosos, tensos i malalts d arrogància, com l Iran o Israel, a més d un potencial enemic com Turquia. I aquests països arrosseguen interessos i odis de moltes potències arreu del món. Síria, un país tranquil, políticament malalt, en l epicentre d un terratrèmol perillosíssim internacional.

El que no podia sospitar és que en els dos països de la calma esclatarien just després revolucions populars: una d èxit immediat (Tunísia); i una de sagnant i complexíssima que va fer esclatar el moviment sísmic latent (Síria).

Res evidenciava que Síria, igual que l Afganistan, acabaria essent un país aniquilat.

Dubai-Kabul

Per anar a Kabul, a l Afganistan, cal fer trànsit per l aeroport de Dubai, als Emirats Àrabs Units, l epicentre d una regió on diversos països nodreixen invisiblement els moviments extremistes responsables de l aniquilació molts països islàmics.

Els aeroports exerceixen una fascinació com a espais internacionals on les cultures es creuen, però no es mesclen. El de Dubai porta a l extrem aquesta fascinació: allà es troben Orient i Occident sense mesclar-se, quasi sense mirar-se, i de fet és un aeroport on es mostra l absurd de la simplificació d un món dividit en dos pols.

A les cues de facturació hi ha les files caòtiques i espontànies dels vols cap al Sudan, al costat de les atentes i ordenades del Japó, hi ha les grans sales amb seients on els alemanys esperen seriosos amb ordinadors portàtils, fins i tot els saudites amb moderns telèfons mòbils i vestits tradicionals, o les àrabs modernitzades del Líban, les elegantíssimes índies amb vestits regionals de colors llampants i esquenes nues, o grups amb uniformes locals a vegades asseguts al sòl o resant dels pakistanesos, o tombats dormint una mescla indistingible de coreans, afganesos, uzbeks⦠L aeroport de Dubai és una buffer area, una àrea de trànsit on tot es mescla, però, no se sap com, els límits estan clarament establerts.

A l aeroport de Dubai, termes com «occidentalisme» són totalment inútils, simplistes. El luxe perd sentit quan s identifica com a occidental i aquí adopta una versió oriental. Les luxoses botigues de perfum o de grans cotxes, o les grans pantalles emetent videoclips de cantants sexis àrabs seduïdes per nois elegants de les cadenes Rotana o Al-Arabia. En un mateix espai conviuen les «ninjes», o els «yuppis», i a vegades fins i tot els «hippies». I el tradicionalisme perd sentit com a valor no-occidental perquè aquí l aparença tradicional es vesteix de luxe.

L aeroport de Dubai és l espai on es creuen però no es mesclen les cultures. Perquè no tenen gens d interès a mesclar-se. Aquí els mons radicalment oposats, fins i tot en conflicte, orientals, occidentals o d on sigui, es creuen en un mateix espai.

Tunisia-Kabul

L abril de 2002 vaig viatjar per primer cop a Kabul, quatre mesos després de la invasió de l Afganistan pels Estats Units i de la caiguda del règim talibà. El maig de 2011 vaig anar a Tunísia, quatre mesos després de la revolució que va fer caure el seu dictador Ben Ali. En els dos llocs, la gent semblava experimentar una sensació similar: viure en un país desconegut fins i tot pels seus habitants. No sabien molt bé què fer amb les noves possibilitats que els donava el nou país. No donaven l abast de fer tot el que durant tants anys no havien pogut fer.

A Tunísia, la població no parava de fer concentracions de protesta o debats oberts en espais públics (sit-ins). Arrencaven els símbols de la dictadura precedent i no sabien com trobar temps per fer-ho tot al mateix temps: obrir noves publicacions, nous blocs, nous partits polítics⦠Mig de broma dèiem que Tunísia no era en aquells moments un país, sinó un brainstorming (una pluja d idees).

A Tunísia no sabem què passarà. Podem ser una mica optimistes amb la seva revolució, ja que és un país on, tot i la repressora dictadura, hi ha hagut unes fortes bases de construcció de la societat, i la seva transició política s està realitzant de forma efectiva. Però, sense voler-ho, s ha convertit geogràficament en una resistent àrea inestable castigada per enemics externs d una Líbia en l absolut caos i l arribada d extremistes finançats de fora.

A l Afganistan del 2002 em vaig passejar per qualsevol racó de Kabul, fent fotos sense sentir reticències. Vaig creuar zones que només uns mesos abans havien estat fronteres d una ciutat microparcelada i destruïda per batalles sagnants. Vaig visitar llocs públics que uns mesos abans eren vigilats per cruels guardians del puritanisme islàmic. Molta gent ens deia al nostre pas: «How are you!». Possiblement l única expressió en anglès que coneixien, però que necessitaven compartir. En els edificis ferits de bales i de parets derruïdes per bombes estaven encaixades botigues de fruita o ferralla, o fotògrafs amb aparells antiquats. La gent encara no sabia com es feia això de viure en un país on ja no trobes la repressió o la mort a cada cantonada, no ho acabava d entendre. Semblava que se ls fes gran la sensació de llibertat i volien abastar-la tota.

Aquesta sensació a l Afganistan va ser temporal i fugissera, va durar uns mesos, potser unes setmanes. Era un país on al llarg de trenta anys tot havia estat destruït: les cases, les famílies, les estructures polítiques, la justícia, la vida social o la vida íntima. El virus de la guerra, una cosa molt difícil de desfer-se n, havia penetrat en tots els racons. Però a més els Estats Units pactaven amb els criminals que uns anys abans havien destruït el país, durant els vuitanta o els noranta, i els hi donaven poder (alguns dels mujahidins). Mentrestant, al Pakistan deixaven que els dèspotes que havien segrestat el país en els anys noranta ressorgissin (els talibans). L Afganistan s omplia de tropes, però ningú tenia la intenció de reconstruir-lo des de les seves bases polítiques, socials i de justícia.

És cert que les similituds del que vaig viure en els dos països s aturen en aquesta sensació de viure en un país nou i encara desconegut. Tunísia no coneix massa bé què és la guerra, ni el desordre. Si bé en caure la policia (lleial al dictador) va caure el nivell de seguretat, i els atemptats espectaculars s estan multiplicant, és irrisori comparat amb l Afganistan, un país on tothom sembla haver-se posat d acord per continuar destruint i torturant. L Afganistan és un país on tot ha estat destruït. Un país aniquilat. Tunísia, per contra, té una base fortíssima a tots els nivells per continuar resistint les amenaces.

Kabul-Dubai

Jo creia que, viatjant a l Afganistan, el xoc més gran el tindria en arribar a Kabul. Però no va ser així: el xoc més gran va ser tornant de Kabul a Dubai.

L Afganistan, un país aniquilat, on la gent no té des de fa dècades dret a una existència mínimament digna. Un lloc on una gran quantitat de països hem tingut la responsabilitat de convertir-lo en un laboratori d atrocitats, tant a la guerra freda com a l actualitat. Un país on un seguit d harpies que van ser criminals es reparteixen actualment el botí de guerra del futur del país en forma de ministeris o territoris sencers (amb l aval de la comunitat internacional).

Una ciutat, Kabul, on no hi ha ni un carrer sense runes ni metralla, on no hi ha ni una persona que no tingui cicatrius incurables de les guerres. Vaig anar a fer-hi un documental sobre dones víctimes de guerra amb la presidenta de l Associació per als Drets Humans a l Afganistan, la periodista Mònica Bernabé. Alguns dels «senyors de la...

mehr

Autor

Sàgar Malé Verdaguer (Mataró, 1967) es tècnic de cooperació i drets humans. Ha realitzat més de vint documentals en països en els que ha viscut (Palestina, Senegal, Afganistan o Tunísia) amb l'associació Mapasonor, amb qui a més ha publicat els llibres Una persona amb un sac penjant (viatge musical per la Mediterrània) o Mataró: de Mancos a Djembereng (relats de vida). Va publicar el poemari Sería interesante escribir una historia de la risa amb Ediciones Oblicuas.
Weitere Artikel von
Malé, Sàgar