Produkt

KlappentextEn Max rep una trucada de l'Elena. Li demana que l'ajudi a trobar la Kath, una amiga dels vells temps, però dubta si ajudar-la. No està segur de voler reobrir una ferida mal cicatritzada de l'època en què anava amb el grupet de músics que formaven el seu germà Pau, l'Elena, el Carles i la Kath i van ser testimonis de la desaparició d'un important violí. Max accepta finalment amb l'esperança que potser acabarà per esbrinar què va passar amb aquell violí. Quan comença a estirar infructuosament dels fils que té més a l'abast, no pot imaginar l'aventura que l'espera. La gàbia dels muts és una novel·la que es desenvolupa al voltant d'un misteri amagat, però omnipresent, i explora el món dels músics d'elit, l'èxit i l'abús de poder, així com el conflicte de fa mil·lennis a l'Orient Mitjà.

Josep Lluís de Villasante i Tapias va néixer a Barcelona el 1959 i és economista de professió. Ha ocupat diferents posicions directives al sector públic, a una de les Big Five del món de la Consultoria i a bancs d'inversió. També ha estat professor de finances en postgraus d'especialització en diverses universitats i ha publicat una vuitantena d'articles econòmics i socials a diferents mitjans escrits. És autor de El club dels robinhoods (Quòrum llibres, 2019).

Details

Weitere ISBN/GTIN9788419805560

ProduktartE-Book

EinbandartE-Book

FormatEPUB

Format HinweisePub Wasserzeichen

FormatE101

Verlag

Ediciones Oblicuas

Erscheinungsjahr2024

Erscheinungsdatum02.05.2024

SpracheSpanisch

Dateigrösse3063 Kbytes

Artikel-Nr.14647903

Rubriken

Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe

II. L´arxiu

Obre el llibre que acaba de triar del prestatge més alt i tampoc hi troba res. Porta una estona triant, remenant, obrint, tancant i tornant a desar. S´atura un moment i es queda amb la mirada perduda.

Amb el dit polze de la mà esquerra comença a gratar-se lleugerament el clatell, fins que, amb un moviment sobtat, decideix seure una estona a l´escriptori i agafar llapis i paper per posar ordre als seus pensaments: «M´hi vaig veure implicat després que en Pau em demanés si podia ajudar-los a recuperar aquell valuós violí...». Està fet un embolic i la memòria li falla.

Com desfer la confusió que l´ha portat a una associació inadequada de persones i fets amb llibres i DVD?

A en Max, alguna determinada situació viscuda l´havia impulsat a iniciar un arxiu amb algunes dades i impressions i a posar-les en associació amb el títol d´un llibre, un autor, una història, una pel·lícula, el seu director o algun dels actors del repartiment. Fa molt de temps -no recorda bé per què- va començar a fer-ho com un joc amb si mateix, tot i que més tard, durant el temps en què es va dedicar a tafanejar per encàrrec en les vides d´altres, el va ampliar compulsivament.

I així, el seu arxiu analògic ha anat creixent tant en volum com en complexitat, atresorant el que ell considera detalls d´informació delicada que, tot i que mai revelarà a ningú, ha volgut conservar encara que amb el pas del temps pugui haver perdut tota rellevància. Un nus cada cop més gran i més difícil de deslligar.

Ha construït el seu sistema preventiu a partir de guardar les notes dels fets i els detalls personals dels implicats per separat. D´aquesta manera, la informació inclosa queda relativament protegida i la reconstrucció dels fils que la uneixen es fa pràcticament impossible per a qualsevol tafaner aliè. Especialment, si no disposa de la col·laboració entusiasta del propi arxiver. I tot i així, costa.

No és el primer cop que es fa un embolic per accedir a la informació que ell mateix ha preservat, li passa sovint quan ha de retornar al passat i recordar amb precisió, perquè el seu peculiar sistema d´arxiu el fa invulnerable a un registre extern precipitat, però, alhora, la subjectivitat que incorpora provoca que el pas del temps l´inundi en la confusió i el desordre.

Massa notes disperses, massa llibres, massa anys..., tot i que la gran majoria de llibres són buits. L´única possibilitat per a un intrús és que disposi d´alguna informació prèvia per poder regirar-los amb èxit en poc temps. L´alternativa és molt pitjor: requisar-ho tot i afrontar el risc d´un trasllat voluminós que cap observador furtiu podria obviar.

A més, requeriria d´una significativa inversió en temps. Hores de cerca i troballa, tria, deducció, encaix i organització per abordar una reclassificació física que unís i posés en ordre les dates, els noms, les imatges, els comentaris i les dades personals que en Max conserva des de fa anys en la seva extensa biblioteca de més de tres mil llibres i uns cinc-cents DVD.

Intentar recordar el patró de com havia funcionat el seu cervell en cada cas resulta una tasca críptica fins i tot per a ell mateix. Malgrat que sempre hi ha alguna norma lògica o mnemotècnica, alguna associació d´idees que uneix una cosa amb una altra, les variants subjectives són infinites, de les més complexes i inversemblants a les més senzilles i sorprenents. Només algú amb una rèplica de les connexions neuronals d´en Max, i no deteriorades pel pas del temps, podria abordar amb esperança d´èxit el lligam entre unes i altres informacions i detalls.

Si alguns cops li comporta ocupar un temps i realitzar un esforç que probablement hom trobaria inútil, a ell resoldre el jeroglífic el diverteix. La clau consisteix en concentrar-se en una mena de regressió per recordar el context d´un moment de la seva vida, l´estat emocional associat a uns determinats fets i tornar a ser, per un moment, qui havia sigut. Tornar a veure les coses com quan havia decidit guardar unes dades i referències considerades per a ell rellevants.

En casos difícils, com aquest, acabar per retrobar la connexió dels conceptes i de les paraules el satisfà íntimament i li millora l´autoestima. Quan ho aconsegueix, en Max es queda meravellat de com havia funcionat la seva ment -i el seu subconscient- en un instant del passat. Està convençut que la seva vida ha canviat tant i tantes vegades que ha experimentat tots els sentiments disponibles i que aquests han condicionat sempre la mirada i els records guardats en el seu laberint.

Però, quan la memòria falla, com és el cas, també li resulta un embolic indesxifrable. Una situació un pèl absurda que en comptes de desesperar-lo, l´estimula. Ho considera un repte i no una pèrdua de temps, per molta estona que s´hi estigui i encara que els nervis el puguin trair en alguna ocasió. És com si competís amb si mateix amb uns quants anys més a sobre.

Perquè, en Max, no està gaire orgullós dels seus assoliments vitals. Massa temps malbaratat, conscientment o inconscient, amb esforços -a cops gegantins, a cops no tant- que ell mateix considera molt poc útils amb ulls d´avui. I la cosa ja no ve d´aquí... perquè el segueix divertint lluitar amb el seu cervell i recordar el seu propi passat, encara que això representi estar-s´hi una bona estona.

És conscient que pertany a una generació de pa sucat amb oli que va fer volar massa coloms. Somnis adequats en moments inadequats, somnis difícils i inoportuns però meravellosos pel que prometien. Molts esforços sense compensació en els resultats. Tot i així no deixa de creure que algun resultat sempre hi ha, encara que gairebé mai sigui del tot semblant a l´esperat o desitjat inicialment. I el gran dubte que el corrou: «Hi ha resultat fins i tot quan s´assoleix l´objectiu perseguit? Potser només hi ha viatge, amb alguna sorpresa i bastants ensurts que et deixen cicatrius no sempre ben tancades».

La seva generació, com totes, va tenir l´oportunitat de canviar el món, però al final poca cosa més va fer, a banda de refugiar-se en els aparadors. Potser no en els més convencionals, però aparadors al cap i a la fi.

En Max no pot abandonar el viatge de la seva ment i li dona voltes al seu propi comportament vital. «Cal madurar per poder descobrir i acceptar la condició humana tal com és, encara que a molts els agradaria que fos d´una altra manera. Critiquem els altres, però alhora som indolents amb nosaltres mateixos».

I no es pot resistir de mirar fixament una gran frase del virtual Hammer Clume, penjada a la paret just davant de l´escriptori amb lletres d´impremta: «El millor negoci és vendre als pobres, fent-los creure que comprar els farà rics». I just a sota una altra escrita amb la seva mà fa ja temps: «Així és com tots els rocs van a parar quasi sempre als mateixos tarters».

És plenament conscient que el pas del temps canvia la perspectiva dels fets i no assegura una mirada acurada. Torna a concentrar-se i agafa el llapis amb intenció de fer-lo servir. No arriba a escriure res. De sobte recorda amb una fiblada «muts i a la gàbia» i de com aquesta expressió el va afectar quan li va ser dita. Un cop més comprova que no té poders de telecinesi i amb resignació es dirigeix de nou al passadís per buscar l´escriptor colombià Álvaro Mutis. «Eureka: Muts, Mutis, gàbia».

Quan passa per davant del mirall de la porta de vidre entreoberta de mig passadís, comprova que el seu nas apareix destacat de la cara esborronada que l´acompanya. Massa nas per a la cara que té al darrere i que amb prou feines reconeix. Ha canviat molt des que el violí Karski va desaparèixer del Palau... I una raresa creua el seu cap: «Diuen que el nas i les orelles creixen fins que et mors. Potser és per les mentides que la vida t´obliga a dir i per poder escoltar d´una vegada allò que et negues a sentir». Rebutja fixar-se en les puntes blanques que comencen a dominar la seva poblada barba i es fixa més en la cabellera. Els cabells llargs encara els pot lluir amb cert orgull davant dels amics, calbs quasi tots. Malgrat la dificultat de l´encàrrec, gaudir de la confiança de l´Elena li ha representat una bona dosi d´autoestima.

Com que la seva llibreria està ordenada per autors, ràpidament localitza el llibre a la lleixa més baixa de la part del mig del seu magatzem de llibres: Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero. Somrient i sacsejant el llibre, diu en veu alta mentre s´incorpora:

-Muts i a la gàbia. Ja el tinc!

Però s´ho pren amb calma i s´entreté només un instant en l´índex fins a trobar: Abdul Bashur, soñador de navíos. I per uns segons recorda que la seva lectura, junt amb diverses novel·les de Patrick O´Brian, la va abordar durant aquell any i mig -potser perdut, potser no- que va passar enrolat en un vaixell mercant per fugir de la buidor existencial de la realitat barcelonina que l´embolcallava.

L´ànsia d´aventures i els seus periples per mig món van ser molt més modestos i rutinaris que els dels relats que va llegir. No va viure amb l´ai al cor com ell volia. Tanmateix, la seva imaginació no va deixar mai de navegar sense rumb per buscar-hi algunes similituds més o menys forçades. Perquè, de jove, la vida només li era desitjable quan era estimada i viscuda fins al límit. Utilitzava cada experiència com a base per a l´aventura posterior. Una emoció sentida era una emoció conquerida, una experiència...

mehr

Autor

de Villasante, Josep Lluís

Josep Lluís de Villasante i Tapias va néixer a Barcelona el 1959 i és economista de professió. Ha ocupat diferents posicions directives al sector públic, a una de les Big Five del món de la Consultoria i a bancs d'inversió. També ha estat professor de finances en postgraus d'especialització en diverses universitats i ha publicat una vuitantena d'articles econòmics i socials a diferents mitjans escrits. És autor de El club dels robinhoods (Quòrum llibres, 2019).

Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.

La gàbia dels muts

Produkt

Inhalt/Kritik

Autor

Services

Infos

Über uns

Leistungen

Newsletter

Zahlung