Hugendubel.info - Die B2B Online-Buchhandlung 

Merkliste
Die Merkliste ist leer.
Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.
Der Druckdialog öffnet sich, sobald die Seite vollständig geladen wurde.
Sollte die Druckvorschau unvollständig sein, bitte schliessen und "Erneut drucken" wählen.

L'illa de Maians

E-BookEPUBDRM AdobeE-Book
184 Seiten
Katalanisch
Quaderns Cremaerschienen am04.11.2021
«L'illa de Maians és un excel·lent conjunt de relats, on l'estil de l'escriptor ha trobat definitivament el ritme, la precisió i la mesura... Una veu calculada, sàvia, culta i perfectament divertida». «El Urogallo», Madrid. «Sembla com si Kafka i Borges haguessin estat alegres companys de jocs de Monzó, a classe». «Dagblad», Helsingborg. «Amb aquest tercer volum de narraccions, Monzó aconsegueix el domini total del seu art». «La Vanguardia», Barcelona «Aquests contes són autèntics obres mestres... Innegablement, Quim Monzó és una de les propostes més interessants de l'arbre genealògic de la moderna narrativa europea». «Aftonbladet», Estocolm

Quim Monzó va néixer a Barcelona l'any 1952. Va començar a publicar a principis dels setanta, a diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d'Irlanda del Nord, Vietnam i Cambodja. L'any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord-americana. Ha traduït contes, novel·les i obres de teatre. Ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema. És col·laborador habitual de «La Vanguardia» i Catalunya Ràdio. Ha publicat onze llibres de narrativa i deu d'articles. Ha guanyat el premi Nacional de Literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el d'Honor de les Lletres Catalanes, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or al millor llibre de l'any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.mehr
Verfügbare Formate
TaschenbuchKartoniert, Paperback
EUR15,00
E-BookEPUBDRM AdobeE-Book
EUR5,49

Produkt

Klappentext«L'illa de Maians és un excel·lent conjunt de relats, on l'estil de l'escriptor ha trobat definitivament el ritme, la precisió i la mesura... Una veu calculada, sàvia, culta i perfectament divertida». «El Urogallo», Madrid. «Sembla com si Kafka i Borges haguessin estat alegres companys de jocs de Monzó, a classe». «Dagblad», Helsingborg. «Amb aquest tercer volum de narraccions, Monzó aconsegueix el domini total del seu art». «La Vanguardia», Barcelona «Aquests contes són autèntics obres mestres... Innegablement, Quim Monzó és una de les propostes més interessants de l'arbre genealògic de la moderna narrativa europea». «Aftonbladet», Estocolm

Quim Monzó va néixer a Barcelona l'any 1952. Va començar a publicar a principis dels setanta, a diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d'Irlanda del Nord, Vietnam i Cambodja. L'any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord-americana. Ha traduït contes, novel·les i obres de teatre. Ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema. És col·laborador habitual de «La Vanguardia» i Catalunya Ràdio. Ha publicat onze llibres de narrativa i deu d'articles. Ha guanyat el premi Nacional de Literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el d'Honor de les Lletres Catalanes, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or al millor llibre de l'any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.
Details
Weitere ISBN/GTIN9788477276531
ProduktartE-Book
EinbandartE-Book
FormatEPUB
Format HinweisDRM Adobe
FormatE101
Erscheinungsjahr2021
Erscheinungsdatum04.11.2021
ReiheMínima Minor
Reihen-Nr.18
Seiten184 Seiten
SpracheKatalanisch
Dateigrösse854 Kbytes
Artikel-Nr.9704706
Rubriken
Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe


FILOLOGIA

Collell s ha passat la tarda analitzant els paral·lelismes i les dissemblances entre el capítol vint-i-tresè d una novel·la (que té la característica aparentment curiosa d estar farcida de personatges amb noms que comencen, gairebé tots, per la mateixa lletra), un conte previ del mateix autor (els personatges del qual tenen noms que comencen també amb la mateixa lletra) i, també del mateix autor, un conte posterior (amb personatges de noms amb inicials diverses, però que, igual que el capítol i el conte esmentats, tracten de l espera). Avorrit, a les vuit ho ha deixat estar, s ha posat l americana i ha sortit al carrer.

Ara compra el diari de la tarda, el doblega i se l posa sota l aixella. Mentre camina cap al bar, pensa que tots dos haurien d haver quedat d anar-hi vestits d alguna manera concreta, amb algun senyal identificador, que no calia, és clar, que fos allò tan tronat del clavell a la solapa. A l hora de concretar la cita, cap dels dos no va pensar que hi podria haver problemes de reconeixement. Encara que, potser, pensa després d una estona el crític, no n hi haurà i tot són, com sempre, cabòries.

Una estudiant de filologia que es diu Paula li ha trucat i li ha dit que necessita fer-li unes preguntes sobre Agustí Brell, l escriptor que, després de dècades d oblit, és ara fervorosament recuperat des que, fa un any, una editorial de segona fila sense originals nous va decidir reeditar Ennuegat a Addaia, la primera edició de la qual, del 1955, va passar sense pena ni glòria, i es va arrossegar durant prop de trenta anys per llibreries de vell, en exemplars groguencs i tacats. En canvi, fa un any, el llibre es va convertir en un èxit absolut i sorprenent. Engallardida i envejosa, l editorial que, el 1963, va publicar Palmeres i xiprers va treure dels magatzems els exemplars que n hi quedaven, que eren gairebé tots els que n havia imprès. Els exemplars es van vendre en un parell de setmanes. La segona edició va aparèixer de seguida i va trigar cinc dies a exhaurir-se, per alegria de l editor, que jurava a qui el volgués escoltar que el món, veritablement, és ben boig.

El crític arriba al carrer del bar on han quedat citats. Dues travessies més i ja hi serà. Pensa ara que, segons com, no haver concretat un senyal per identificar-se li obre (si més no, fins al moment de la trobada) tot de perspectives. Que poden, evidentment, veure s abocades al fracàs més absolut. Tan confortable li ha semblat la veu de l estudiant que Collell es complau a jugar amb aquestes expectatives. I és per aquestes expectatives, ara que hi pensa, que ha accedit a anar-hi, no pas perquè li importi gaire explicar el poc que sap sobre Agustí Brell. El crític, que (després d haver-lo ignorat sempre) fa un any va ser dels primers d alegrar-se que Brell fos col·locat finalment al lloc que li corresponia, troba ara que la gent (com passa sovint en tot) n ha fet un gra massa: com en la llei del pèndol, del més fosc dels oblits l han encimbellat en un altar excessiu. En pocs mesos, el brellisme s ha convertit en una moda frenètica, i tot escriptor que no segueixi les estructures, els temes o la sintaxi accelerada de Brell és immediatament condemnat a l escarni i al foc, amb la mateixa lleugeresa amb què, durant un munt d anys, havien aplicat el foc i l escarni al mateix Brell. Fins la seva mort (que, en el moment de produir-se, va ser considerada una nova mostra de la irresponsabilitat que el caracteritzava) és ara un motiu més d admiració. Brell va morir amb la seva dona, l any 1966, quan el cotxe que conduïa es va estimbar per les costes de Garraf. Va deixar una filla de mesos (de qui, com que Brell no tenia cap familiar viu, van haver-se de fer càrrec els únics parents de la dona, alemanys), dues novel·les inacabades i una considerable quantitat de deutes. En qualsevol cas, pensa el crític, de Brell no en sap ni un detall més del que diuen els pròlegs i els articles publicats últimament (dels quals tan sols un és d ell), articles i pròlegs que una estudiant de filologia interessada a fer una tesi sobre l assumpte (com és el cas de l estudiant que li ha trucat) ha de conèixer per força.

Arriba a la terrassa del bar quan passen uns minuts de les nou. Això d haver quedat «a quarts de deu» és una ambigüitat que, ara que s hi fixa, no li agrada gens. A les taules, del sexe femení només hi ha dues velles que riuen baixet i tres noies amb pinta d haver-se passat tot el dia a la platja, gens interessades ni en Brell ni en cap altre personatge similar. Abans d asseure s a fora, Collell entra al bar a donar-hi un cop d ull. A la barra, un parell d homes discuteixen i un tercer es mira dins de la copa de martini. Un cop s ha assegurat que la noia no ha arribat, el crític s instal·la en una de les taules de la terrassa (on hi ha un got buit, amb restes de bromera de cervesa, i un cendrer), desdoblega el diari i es posa a llegir, aixecant de tant en tant els ulls, cada cop que li sembla que arriba algú. Al diari, el tema del dia sembla clar: l aliança entre el centredreta i l esquerra per contrarestar la majoria de centresquerra.

La primera noia que el crític dubta si és o no l estudiant que ha quedat amb ell avança per l altra vorera. Du una brusa negra i uns pantalons grisos. Porta una carpeta a la mà, detall que a Collell li sembla significatiu. A més, la noia mira a banda i banda, com si no conegués gaire el carrer. Ben pensat, però (rumia el crític ràpidament), això no és cap indici que aquella noia sigui la que espera. Precisament ha estat ella qui ha decidit el lloc de trobada perquè li cau prop de casa. I, doncs, sembla prou lògic que si el bar i el carrer són prop de casa d ella, els conegui bé. La noia travessa el carrer i, durant unes dècimes de segon, sembla a punt d entrar al bar (a mirar, preveu erròniament el crític, si ell és a la barra), però continua caminant i desapareix per la cantonada.

Segons alguns observadors, el més important de l aliança entre el centredreta i l esquerra és que trenca una tradició que semblava inamovible. El dubte, ara, és (segons tots els indicis) veure com s ho pendran els militants i els votants de tots dos partits. Collell gira full. La final de la copa de futbol és, en aquests moments, del tot una incògnita.

Un noi en bicicleta fa sonar el timbre i esquiva un gos que travessa el carrer. Per la vorera, una dona avança cap al bar. Du ulleres, un sarró i un vestit verd lloro. El crític s esgarrifa. ¿I si fos aquella, l estudiant? Quin enuig, anar a sopar amb ella i suportar-la tot un vespre, encara que sigui a l altra banda d una taula de restaurant. Mentalment, maleeix Brell i les seves inesperades admiradores. La dona és ja a l altura de la terrassa del bar. I, abans que Collell dedueixi si tracta de localitzar-lo o no, ja l han localitzada a ella. Les dues velles que reien baixet li fan senyals amb la mà. La dona del vestit verd lloro s afanya a arribar a la taula i reparteix petons: un a cada galta de cada una de les dues velles.

Just al costat de les primeres taules s atura un taxi. Quan el taxista encén el llum per cobrar, el crític veu que, al seient del darrere, hi ha una noia que recull el canvi amb rapidesa, obre la porta, surt i es passa la nansa de la bossa per l espatlla. Amb quines ganes Collell desitja que aquella noia sigui la Paula! Ja s hi veu: sopant amb ella, fent-la riure i explicant-li què sap de Brell. I empescant-se el que no sap. Amb una estudiant com aquesta se sent capaç de fabricar, si cal, tot un nou Brell especialment dissenyat perquè encaixi amb el que convingui a la noia, que, ara, fa una repassada als pobladors de les taules de la terrassa. El crític intenta condensar prou electricitat en la mirada perquè, en el moment fugaç que els ulls d ella i els d ell es trobin, es provoqui un curtcircuit tal que la noia no pugui deixar d adonar-se que és a ell a qui busca, l home que li obrirà les portes al món de Brell. La noia, però, resisteix la descàrrega elèctrica com si res, obre la porta del bar i s instal·la a la barra.

¿Què pot fer? Per una banda, que s hagi instal·lat a la barra vol dir que no és ella. La cita és a la terrassa: això és clar. Però ¿i si, de fet, no hagués quedat tan clar com a ell li sembla? Un cop acceptada la possibilitat que no hagi quedat tan clar, ¿què ha de fer, ell? ¿Aixecar-se i preguntar-li, amb un enorme somriure, si és estudiant de filologia? (Pensar que podria ser estudiant de filologia però no ser l estudiant de filologia que espera queda més enllà del que li ve de gust imaginar. Molt més enllà encara queda la possibilitat que la noia es digui Paula i no sigui la Paula que espera.) I la noia aquesta, si realment és la que espera, ¿quina imatge s ha format d ell, que no el reconeix? Durant una estona, el crític queda perplex. El preocupa la possibilitat que sigui la Paula i que no el reconegui. Perquè tothom acostuma a formar-se imatges més aviat òptimes de les coses que no coneix i que espera amb ganes. (¿I si no l espera amb ganes, però?) En qualsevol cas, si la noia no el reconeix és perquè la seva imatge real decep les expectatives que s havia fet. Dubta encara si aixecar-se de la cadira i adreçar-se-li, quan observa que els ulls de la noia s il·luminen, i no pas per ell. La noia somriu ara obertament: per la porta acaba d entrar un home amb gorra, que arriba fins...

mehr

Autor

Quim Monzó va néixer a Barcelona l'any 1952. Va començar a publicar a principis dels setanta, a diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d'Irlanda del Nord, Vietnam i Cambodja. L'any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord-americana. Ha traduït contes, novel·les i obres de teatre. Ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema.És col·laborador habitual de «La Vanguardia» i Catalunya Ràdio. Ha publicat onze llibres de narrativa i deu d'articles. Ha guanyat el premi Nacional de Literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el d'Honor de les Lletres Catalanes, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d'Or al millor llibre de l'any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d'Or.