Hugendubel.info - Die B2B Online-Buchhandlung 

Merkliste
Die Merkliste ist leer.
Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.
Der Druckdialog öffnet sich, sobald die Seite vollständig geladen wurde.
Sollte die Druckvorschau unvollständig sein, bitte schliessen und "Erneut drucken" wählen.

Ràdio Popov i els nens olvidats

E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
336 Seiten
Katalanisch
Nórdica Libroserschienen am16.05.20221. Auflage
L'Alfred té nou anys i viu pràcticament sol. La mare va desaparèixer fa molt temps i el pare, que molt sovint és fora per viatges de negocis, de vegades ni se'n recorda de l'existència del nen. Una nit, algú arriba a la porta de casa. Es tracta de l'Amanda, excèntrica però amb bon cor, que ajuda els «nens oblidats» com ara l'Alfred. Així comença una aventura inoblidable que ho canviarà tot. A casa de l'Amanda, l'Alfred hi troba un vell emissor de ràdio i aconsegueix fer-lo funcionar, malgrat que l'aparell tingui cent anys. A través del programa de ràdio nocturn que emet, l'Alfred descobreix que hi ha molts casos de nens com ell...

Anja Portin, nascuda el 1971, és una escriptora resident a Hèlsinki. Va estudiar literatura comparada i dret a les universitats d'Hèlsinki i Turku, i ha treballat com a periodista i editora. Ha escrit llibres per a nens, assajos, no ficció i una novel·la. El 2020 va rebre el Premi Finlàndia Junior, el premi literari més prestigiós atorgat a títols infantils i juvenils per la novel·la que tens a les teves mans: Radio Popov i els nens oblidats.mehr
Verfügbare Formate
BuchKartoniert, Paperback
EUR27,94
E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
EUR7,99

Produkt

KlappentextL'Alfred té nou anys i viu pràcticament sol. La mare va desaparèixer fa molt temps i el pare, que molt sovint és fora per viatges de negocis, de vegades ni se'n recorda de l'existència del nen. Una nit, algú arriba a la porta de casa. Es tracta de l'Amanda, excèntrica però amb bon cor, que ajuda els «nens oblidats» com ara l'Alfred. Així comença una aventura inoblidable que ho canviarà tot. A casa de l'Amanda, l'Alfred hi troba un vell emissor de ràdio i aconsegueix fer-lo funcionar, malgrat que l'aparell tingui cent anys. A través del programa de ràdio nocturn que emet, l'Alfred descobreix que hi ha molts casos de nens com ell...

Anja Portin, nascuda el 1971, és una escriptora resident a Hèlsinki. Va estudiar literatura comparada i dret a les universitats d'Hèlsinki i Turku, i ha treballat com a periodista i editora. Ha escrit llibres per a nens, assajos, no ficció i una novel·la. El 2020 va rebre el Premi Finlàndia Junior, el premi literari més prestigiós atorgat a títols infantils i juvenils per la novel·la que tens a les teves mans: Radio Popov i els nens oblidats.
Details
Weitere ISBN/GTIN9788418930843
ProduktartE-Book
EinbandartE-Book
FormatEPUB
Format HinweisePub Wasserzeichen
FormatE101
Erscheinungsjahr2022
Erscheinungsdatum16.05.2022
Auflage1. Auflage
ReiheInfantil
Seiten336 Seiten
SpracheKatalanisch
Dateigrösse6171 Kbytes
Artikel-Nr.9384846
Rubriken
Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe


L Amanda Lehtimaja

L endemà a la nit em vaig tornar a estirar a la catifa del rebedor. Volia esbrinar qui era en realitat la persona que rondava i si tornaria a aparèixer. Tornaria a deixar caure l entrepà pel forat de la bústia? El meu mòbil no tenia bateria, però a les piles del despertador encara hi quedava corrent. Em vaig col·locar el rellotge al costat i vaig seguir ininterrompudament el recorregut de les agulles. Vaig esperar que marquessin dos quarts de tres, que era l hora en què la persona que rondava havia aparegut la nit abans.

El temps passava i la panxa em feia soroll. Era diumenge i des que havia trobat l entrepà dins del diari no havia menjat res més que -sorpresa, sorpresa- cogombre en vinagre i torrades. Passaria una setmana sencera fins que tornés a menjar alguna cosa calenta, a l escola, ja que dilluns començaven les vacances de tardor. Només el fet de pensar en l àpat que m esperava ja em provocava nàusees. Cogombres en vinagre i torrades? O torrades i cogombres en vinagre? O fins i tot torrades, cogombres en vinagre i el te Earl Grey remullat en aigua calenta de l aixeta? Ecs! Segurament moriria de gana abans que la setmana hagués passat, si no m inventava alguna cosa. Potser podria guanyar alguns diners per comprar menjar escombrant les fulles dels patis de la gent o imitant una estàtua tal com havia vist fer a un home sucat en pintura platejada a la ciutat.

Per sort, el meu pensament aviat es va desviar en una altra direcció. La porta de baix va espetegar i es van començar a sentir sons al corredor. Passes, aturada, TOC. Passes, aturada, TOC. Em vaig posar dret. Vaig anar sigil·losament a la porta i hi vaig acostar l orella. Al corredor s hi sentia alguna passa prudent, després silenci. La persona que rondava ara era darrere de la porta. Si de cop la porta hagués desaparegut, segurament les nostres orelles haguessin quedat a tocar. Imaginar l orella de la persona que rondava contra la meva em va fer estremir. Quines intencions tenia? Deixava entrepans a les altres bústies? O només pensava fer-ho amb mi? Els regals eren un esquer per fer-me caure en alguna trampa?

Dubtes horribles m omplien el cap. Sovint em sentia així, desconfiat. Quan estàs sol, comences a sospitar de tot amb facilitat. Per això em resultava difícil imaginar que algú que pul·lulés darrere de la porta de nit pogués tenir bones intencions. Vaig pensar que tant entrepans com mitjons de llana potser anaven vinculats a alguna cosa desagradable. Xantatge i amenaça. Una broma malvada. Un verí cel·lular traïdor que em mataria lentament i dolorosament. Qualsevol cosa era possible. Fos com fos no pensava rendir-me, si més no, no fàcilment. «L atac és la millor defensa.» Això va cridar el pare una vegada intentant tancar la maleta completament embotida. Vaig aguantar la respiració, però al final vaig haver d expulsar l aire. Un sospir em va travessar ràpidament com una ràfega d aire a través d un túnel i es va infiltrar a les parets del rebedor. Era com si tota l habitació hagués tremolat per la força del sospir. En aquell moment la tapa de la bústia va sonar fort i el diari va caure a terra.

«L atac és la millor defensa», vaig xiuxiuejar a la vegada que obria la porta i irrompia en el corredor just davant de la persona que rondava.

La persona que rondava va deixar anar un crit i va saltar cap enrere. M hi vaig aferrar ràpidament a la vora de l abric perquè no es pogués escapar. Va anar de poc que no perdés l equilibri per la força de l estibada i alguna cosa li va caure dels braços. Vaig mirar cap a terra i em vaig adonar que al voltant dels peus hi havia pomes petites. La persona que rondava va murmurar alguna cosa i es va ajupir a recollir les pomes i, com que jo encara li tibava l abric, vaig caure-hi al darrere. Amb dificultat em vaig agenollar, però just en aquell moment aquella persona va aixecar el cap, de manera que em va xocar contra la mandíbula tan dolorosament que vaig oblidar que potser em trobava cara a cara amb un delinqüent perillós.

-Pe-perdó -vaig quequejar prement la mandíbula.

La persona ni tan sols em va mirar, va començar a arreplegar les pomes en un munt i a embotir-se-les dins la bandolera. De cop, em vaig sentir una mica maldestre i sense saber quina altra cosa fer, em vaig posar a ajudar-la. Em vaig ficar d amagat una poma a la butxaca de la camisa del pijama i li vaig atansar la resta.

-Gràcies -va grunyir i es va posar dreta.

Es va allisar la vora de l abric, va murmurar alguna cosa sobre nens que saltironen sense solta ni volta i finalment va redreçar l esquena. Era tan fosc que no li veia la cara, però sonava una mica com una dona que li fes mal la gola. No era gaire alta ni tampoc feia pensar que fos especialment amenaçadora, de manera que jo també em vaig posar dret. Va estirar el coll i em va mirar una bona estona. Sentir-me observat em va fer sentir intranquil i hauria volgut tornar corrent al rebedor, però alguna cosa dins meu em va dir que em quedés. Si aconseguia retenir la rondaire encara una estona més potser podria esbrinar quina en portava de cap.

-Doncs bé, Antero, et pots relaxar -va dir la rondaire després d haver-me observat durant una bona estona-. No et menjaré pas.

-Com que Antero?

-Doncs llavors ets seguramentâ¦

La rondaire va interrompre la frase i em va mirar amb el cap inclinat.

-Alfred -li vaig dir-. A l escola em diuen així.

-Et diuen? No és el teu nom de veritat?

-No ho sé, potser.

-Com que potser? Tothom sap com es diu, no?

La rondaire va callar quan va veure com se m desplomaven les espatlles. Vaig posar-me les mans a les butxaques del pijama i en una d elles vaig prémer la poma que hi havia tan fort que les ungles van esquinçar-ne la pell. La valentia que només feia un moment se m havia inflat a dins fins fer-se gran i lluminosa com la lluna rodanxona al cel, es va apagar i se m va esfumar a través de la pell.

-Doncs bé -va dir la rondaire i va sacsejar el cap-, suposo que dir el propi nom no pot ser tan horrorós.

Uns núvols tristos em van passar pel cap. Vaig pensar que ja res no importava. De totes maneres, moriria quan s acabessin els cogombres en vinagre i les torrades. No hi feia cap diferència, que la rondaire sabés la veritat, de manera que la hi vaig explicar. No estava segur del meu nom perquè feia anys que no l havia sentit dir a ningú a casa. Quan el pare era a casa, només em deia nen i feia servir un mode passiu que si no fos perquè estàvem sols, no hauria sabut a qui es dirigia. «S ha de menjar tot el que hi ha al plat. És hora de sortir del lavabo. Sembla que els exàmens han tornat a sortir bé. S ha de fer bondat mentre estic de viatge.» S ha de menjar, s ha de sortir, s ha de fer! Quan vaig començar l escola i em va tocar dir el meu nom, vaig començar a quequejar d inseguretat: «A-a-a⦻ El mestre va contestar sense aixecar la vista de la llista: «O sigui, Alfred. Següent.» Des de llavors tots m han dit Alfred.

-Jo tenia raó -va dir la rondaire quan vaig acabar.

-Com?

-He endevinat que n ets un.

-Que en soc un?

-Un dels Oblidats -va afirmar la rondaire i va agafar aire-. Doncs bé, Alfred. Ara he de seguir el camí.

La rondaire es va girar per marxar i em va agafar pressa.

-Però per què⦠-vaig començar sense saber què dir.

-Perquè la gent espera -va contestar la rondaire-. Han de rebre el diari abans del matí. Si no, em renyaran.

-Volia dir que⦠-vaig balbucejar-. Em preguntava només per què la nit passada a dins del diari hi vaig trobarâ¦

-Uns mitjons de llana, un entrepà i una poma, si és que no em falla la memòria. -La rondaire va acabar la meva pregunta i va començar a baixar les escales.- Aquesta nit només he portat pomes, però ara aquestes han quedat abonyegades. Sort que ja les havia repartides totes. Aquesta vegada has estat l últim destinatari.

Quins altres? I quin destinatari? Per què la repartidora de diaris es concentrava més en les pomes que en els diaris? Quan me n vaig adonar, la rondaire ja havia arribat a la porta de baix.

-Espera m! -vaig cridar-li.

-No -va cridar i va apressar les passes.

-Espera! No te n vagis encara!

Vaig donar la volta ràpidament i vaig saltar al rebedor per sobre el llindar. Em vaig posar les sabatilles, vaig arrencar l abric del penjador i vaig apressar-me de nou per les escales. En passar vaig fer sense voler un cop de peu al diari que era al terra del rebedor, i de dins en va rodolar una pometa bonica fins la catifa. Me la vaig posar a la butxaca, vaig tancar fort la porta i vaig córrer darrere la rondaire. Ella ja era fora i corria amb passes llargues cap al portal de l edifici del costat. Vaig aconseguir esmunyir-me al portal darrere seu abans que la porta es tanqués, però ella feia com si jo no hi fos. Anava de pressa de porta en porta i ficava els diaris a les bústies amb tota normalitat. Ni bonys...

mehr

Autor

Anja Portin, nascuda el 1971, és una escriptora resident a Hèlsinki. Va estudiar literatura comparada i dret a les universitats d'Hèlsinki i Turku, i ha treballat com a periodista i editora. Ha escrit llibres per a nens, assajos, no ficció i una novel·la. El 2020 va rebre el Premi Finlàndia Junior, el premi literari més prestigiós atorgat a títols infantils i juvenils per la novel·la que tens a les teves mans: Radio Popov i els nens oblidats.
Weitere Artikel von
Claret, Emma
Übersetzung