Hugendubel.info - Die B2B Online-Buchhandlung 

Merkliste
Die Merkliste ist leer.
Bitte warten - die Druckansicht der Seite wird vorbereitet.
Der Druckdialog öffnet sich, sobald die Seite vollständig geladen wurde.
Sollte die Druckvorschau unvollständig sein, bitte schliessen und "Erneut drucken" wählen.

La quarta noia per l'esquerra

E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
510 Seiten
Katalanisch
Editorial Clandestina/Crims.caterschienen am25.01.20231. Auflage
Primera guerra mundial. Mentre les principals ciutats europees es dessagnen en el conflicte, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tot i la seva condició de territori neutral, ningú ignora que a la costa hi ha ports on proveir-se il·legalment de combustible i queviures, amb el beneplàcit de les autoritats locals, i que al cap d'Ixent arriben submarins alemanys on es couen tota mena d'interessos i conflictes amb serveis secrets, agents dobles i espies d'aquí i d'allà. Al centre neuràlgic d'aquesta Barcelona en plena ebullició urbanística, amb el soroll dels carrers, el brogit dels bars, el jocs del casino i els espectacles nocturns, arriba l'Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari, que busca una ballarina amb qui el seu pare havia viscut una estranya aventura. Només en té una pista: és la quarta noia per l'esquerra d'una fotografia que guarda a la butxaca de la jaqueta. De seguida descobreix que es diu Amanda Rogent i que s'exhibeix al Moulin Rouge barceloní: tota una vedet a qui li encanta escandalitzar. L'Amadeu necessita trobar respostes, però descobrir la veritat no sempre és el millor que et pot passar... Després de títols com Història de mort, L'Harem del Tibidabo, Tothom et recordarà, La favorita de l'Harem, Ara direu que estic boig i Policies (aquesta darrera, signada amb Joan Miquel Capell), Andreu Martín torna a «Crims.cat» amb una novel·la ben retrospectiva, ambientada en l'excitant Barcelona de les primeres dècades del segle xx.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria -de més d'un centenar de novel·les-. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.mehr
Verfügbare Formate
BuchKartoniert, Paperback
EUR31,44
E-BookEPUBePub WasserzeichenE-Book
EUR9,99

Produkt

KlappentextPrimera guerra mundial. Mentre les principals ciutats europees es dessagnen en el conflicte, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tot i la seva condició de territori neutral, ningú ignora que a la costa hi ha ports on proveir-se il·legalment de combustible i queviures, amb el beneplàcit de les autoritats locals, i que al cap d'Ixent arriben submarins alemanys on es couen tota mena d'interessos i conflictes amb serveis secrets, agents dobles i espies d'aquí i d'allà. Al centre neuràlgic d'aquesta Barcelona en plena ebullició urbanística, amb el soroll dels carrers, el brogit dels bars, el jocs del casino i els espectacles nocturns, arriba l'Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari, que busca una ballarina amb qui el seu pare havia viscut una estranya aventura. Només en té una pista: és la quarta noia per l'esquerra d'una fotografia que guarda a la butxaca de la jaqueta. De seguida descobreix que es diu Amanda Rogent i que s'exhibeix al Moulin Rouge barceloní: tota una vedet a qui li encanta escandalitzar. L'Amadeu necessita trobar respostes, però descobrir la veritat no sempre és el millor que et pot passar... Després de títols com Història de mort, L'Harem del Tibidabo, Tothom et recordarà, La favorita de l'Harem, Ara direu que estic boig i Policies (aquesta darrera, signada amb Joan Miquel Capell), Andreu Martín torna a «Crims.cat» amb una novel·la ben retrospectiva, ambientada en l'excitant Barcelona de les primeres dècades del segle xx.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria -de més d'un centenar de novel·les-. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.
Details
Weitere ISBN/GTIN9788419627025
ProduktartE-Book
EinbandartE-Book
FormatEPUB
Format HinweisePub Wasserzeichen
FormatE101
Erscheinungsjahr2023
Erscheinungsdatum25.01.2023
Auflage1. Auflage
Seiten510 Seiten
SpracheKatalanisch
Dateigrösse1577 Kbytes
Artikel-Nr.11912508
Rubriken
Genre9201

Inhalt/Kritik

Leseprobe

4
FUSTERIA

La fusteria és al carrer Tamarit, a prop del mercat de Sant Antoni, i a l estiu no té portes i l activitat dels que hi treballen és un espectacle fascinant per als vianants. Els crida l atenció el ritme persistent del xerrac, el vaivé mordent del ribot i els cops de martell que, precisos i contundents, enfonsen els claus a lloc; i els retè bocabadats l olor de la fusta acabada de tallar, i de les serradures que encatifen el terra, barrejada amb la flaire seductora de la cola. Els encanta la seriosa concentració dels tres homes que s afanyen construint taules o cadires: el vell Josep i, més enllà, el seu fill Jesús i, d aprenent, potser algun dels apòstols.

-No, no, sisplau, senyora, quedi s a fora, que li podem fer mal. Va, sisplau, que estem treballant.

Algú es queda amb ganes de dir: «Doncs acaba d entrar un xicot i no li heu dit res». Li preguntarien, sorpresos: «Un xicot?». Potser l apòstol faria un senyal amb el cap: «Sí, Caramba ja és al Repaire».

D aquest punt de trobada en diuen el Repaire.

Caramba sempre passa sense fer-se notar. Un personatge grotesc amb granota de mecànic, gorra que li va massa gran, ulleres de muntura de pasta i botes militars que desprèn una energia electrificant. És una dona furiosa, de celles arrugades, mirada intensa i boca comprimida, que vol exhibir l autoritat dominadora d un home, però també podria ser un nen assumint el paper de mascle dominant en un món hostil.

Ja fa estona que ha travessat la porta del fons, la que dona al gran magatzem on guarden taulons i llistons i contraplacats i fullola i reixetes i els seients de vímet que els porten del carrer Comerç, i els mobles acabats, i els que estan a mig fer, i les andròmines malmeses que han de restaurar, i en aquest decorat estrafolari escridassa en francès Sablon i Théo. En un primer moment, quan parla, cada rèplica que etziba sembla una provocació.

-Per què dimonis els vau haver de matar? -«Pourquoi diable avez-vous dû les tuer?», Caramba parla molt bé el francès-. Com se us acut? No eren enemics d importància.

-Ah, no?

-S haurien rendit en veure la primera pistola. Són allò que els del servei secret alemany anomenen «ombres», schatten, personal d a quatre pessetes l hora, gent per a tot, sempre disponible i que no fa preguntes, però no els paguen per anar armats ni per jugar-se la vida.

-Aquests anaven armats i no es van rendir en veure la primera pistola. Ens van disparar. I nosaltres ens vam defensar. I estem en una guerra, Caramba!

-No em cridis.

-Saps per què m han enviat aquí? -protesta Sablon, recorrent a la seva dignitat militar-. Per desemmascarar, contrariar i destruir l organització enemiga on sigui possible: aquestes són les paraules que van fer servir. I aquells quatre paios eren perillosos. Reclamo la meva autonomia d acció! -A Sablon no li agrada com li parla aquesta noia tan poca cosa, però l ha de respectar perquè ella és qui mana.

Caramba cedeix de mala gana. Després del rampell colèric inicial per fer-se respectar, sempre fa un esforç per aplacar-se. Sospira. No serveix de res continuar discutint.

-Bé, ja n hi ha prou. Ja no hi ha remei. -Es tomba cap a les caixes amuntegades en un racó i canvia de tema i de to-. M han dit que vau arreplegar un carregament important.

-I tant-respon el francès, acceptant la treva-. Vam anar fins a la Borda de Rigall i allà vam poder veure que s hi havia fet un intercanvi de carregaments. És un vell edifici de dos pisos abandonat, de parets de pedra mig ruïnoses, però amb una porta amb cadenat. Paller al pis de dalt i corrals al de baix. Pot servir perfectament de magatzem. Hi havia roderes d almenys sis camions i tràfec de carretons anant i venint. Vam veure cercles al terra, marques de bidons de cinquanta litres que probablement contenien benzina. I més d un, i de dos, i de tres. Què significa?

-Aprovisionament de submarins.

-I el contingut d aquestes trenta caixes que venien cap a Barcelona sens dubte procedents d un submarí.

-O sigui, que hi ha una base per allà a prop. No en tenim notícia, oi?

-Cap ni una. I d això també n hem de parlar.

-Espera. Què va passar? Per què no éreu a la borda a l hora prevista?

-Perquè la cita es va produir molt abans de les quatre de la matinada. Calculem que a la Borda hi van arribar cap a la mitjanit. Van haver d estar força estona portant les caixes d uns camions als altres. És possible que les quatre de la matinada fos l hora en què preveien arribar a Barcelona.

-Però, aleshores, si el submarí va arribar aquella mateixa tarda o nit, i el van descarregar i van portar el carregament fins a la borda de Rigall, i van ser allà a la mitjanit, no podien venir de Castelló de la Plana o del Camp de Tarragona, on calculàvem que es trobava la base perquè allà hi ha empreses com la Sociedad Vinícola, la Sociedad Electroquímica de Flix i la Química de Lluís Ultz, de Reus, que són reductes alemanys descarats. Des d allà, els submarins tenen protecció assegurada cap al sud, cap a València i Andalusia. Aquesta ha d estar molt més a prop. Aquí, a Catalunya. A la província de Girona.

-I per què aquest intercanvi a mig camí? Per què no enviar els camions de Barcelona a la base, o els camions de la base fins a Barcelona?

-Perquè els conductors dels camions de Barcelona no sàpiguen on és la base del submarí.

-Estem parlant d una base molt important.

-Sens dubte.

-I què me n dius, d aquestes trenta caixes?

-Ho hem estat mirant, i analitzant-ne el contingut.

Sablon s apropa, amb Caramba, fins on s amunteguen les caixes de fusta. A totes trenta els han aixecat la tapa. Contenen paquets embolicats amb paper d estrassa. Sablon té una llibreta a la mà i llegeix mecànicament, sense èmfasi, el que hi ha escrit.

-Mil set-cents quilos de tetralita, vuit bombes de llautó que contenen mil quilos de tetralita, vuit-centes espoletes, vuit-cents detonadors d acció retardada i material per manipular-los. Material per al Servei S, els encarregats del sabotatge.

-Però què és el que planegen? -s exclama Caramba-. Volar el port de Barcelona? O volar els ministeris de Madrid?

-Estan desesperats -certifica el francès, sempre seriós però sense dissimular l orgull patriòtic-. Són conscients que estan perdent la guerra i ja no saben què fer. Tenen clar que, per a ells, la guerra de trinxeres és insostenible. I que els Estats Units estan a punt d intervenir. Des que aquell submarí va enfonsar el Lusitania i va matar mil dos-cents passatgers, dels quals, quants?, dos-cents nord-americans? Des d aquell dia, estan esperant que el president Wilson abaixi el braç i cridi «A l atac!». Per això han iniciat la guerra submarina a ultrança, saltant-se totes les lleis. Per això... -Es va interrompre, recordant una cosa més. Va continuar la lectura de la llibreta-. Una altra cosa: una capsa plena del que semblaven terrossos de sucre, marcats amb les lletres «E» i «B». Sap què son? -Caramba assenteix: sí que ho sap, però Sablon continua de tota manera-. Ho han analitzat a la farmàcia. Àntrax i borm. En un sobre, hi havia una sèrie de cartes personals destinades a l ambaixada d Alemanya a Madrid, escrites amb tinta invisible.

Sablon pronuncia d una manera especial «encre sympathique» i fa una pausa per atraure l atenció de Caramba. No reprimeix un mig somriure i mou el cap en sentit negatiu, compadint-se de la ingenuïtat de l enemic. Potser es pensaven que el podrien enganyar.

-Tinta invisible? -diu Caramba, tan intrigada com ell pretén.

Sablon riu discretament i diu:

-Semen.

-Semen? -se sorprèn Caramba-. Pensava que això només ho feien els anglesos.

-Els mals costums corren com la pólvora. Tinta invisible i en clau. Els nostres serveis de criptografia, un cop més, no han necessitat ni un dia per desxifrar-los.

A Sablon li agrada presumir de les diferents seccions criptogràfiques dels seus exèrcits i, si se li dona peu, esmentarà Étienne Bazeries, el millor criptògraf del món, «el linx del Quai d Orsay», «el Napoleó de la xifra». Caramba li surt al pas per evitar discursos:

-I què diuen?

Sablon renuncia al panegíric a contracor:

-Hi ha de tot: instruccions per fer arribar el sucre als ramats de vaques i cavalls d Andalusia, Extremadura i Castella destinats a l exportació cap als països aliats, França o Gran Bretanya, «com», diu, «ja vam fer amb Argentina i Romania»; instruccions per enverinar sitges de gra i contaminar els rius de la frontera hispano-portuguesa amb còlera; sabotatge de carregaments de blat de moro amb càpsules d alguna cosa anomenada «mercaptà».

-Sí -assenteix Caramba-. També se li diu «tiol». Molt tòxic.

-Quins fills de puta. Això hauria d estar prohibit.

-Ja sap el que diuen de l amor i de la guerra.

-Quins fills de puta. -El francès caboteja i dirigeix la vista cap al paper-. Més coses que diuen aquests papers: croquis per fabricar les bombes que han de ser col·locades en vaixells mercants aliats. Ah, i, per últim, torna a parlar de «la porta de sortida».

-Ausgang? La porta de sortida del WC?

-Ara no parlen del WC. Parlen del Doktor Bambú.

-Doktor Bambú?

-Diu «A mitjan juliol haurà complert la seva missió».

-A mitjan juliol, d aquí a un mes.

-Això és el que fa tan important aquesta base -diu...
mehr

Autor

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria -de més d'un centenar de novel·les-. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.